EL NOSTRE DOL
¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

El meu dol pel meu fill, Pau

Retoquen les 12 al campanar, el pessebre ja no és vivent.
Camps llaurats, terra d’argila, terra vella de Quart.
Tinc l’ànima ferida, antiga i cansada.
La flor ha quedat assecada, he perdut la meva vida.
Quanta feina feta i quant amor viscut.
Quant poc brot li queda al meu sembrat.
No escolto els llamps, ni el seu so.
No veig els trons, ni la seva llum.
No t’oloro Pau, ni escolto la teva veu.
No escolto el cel, perquè eres tu el meu déu.
No sé si estic viu, perquè no et tinc aquí viu.
El sol s’amaga poc a poc, trist, sol, amarat de dol.
S’ha mort la teva llum, que faré sense tu?
Necessito la teva abraçada fins a l’ànima.
Vull escoltar la teva música i la teva cançó.
Vull sentir el teu respirar a prop.
Tot ho necessito de tu, i no et tinc.
T’estimo tant Pau, ja ho saps. T’ho he sentit a dir tantes vegades, que m’ha quedat el cor i la veu assecat.

El teu pare, Josep Gayolà Rigau,
desembre 2011



Agraïment a la Mònica Cunill, doctora de Psicologia de

+ www.dolgirona.cat
+ www.vida.cat