01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12


INTRODUCCIÓ PAU GAYOLÀ
¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Bona tarda.

Quan la Pepi i en Josep em van demanar que fes la presentació del llibre d’en Pau, vaig tenir una sensació una mica estranya. Per una banda em va fer il•lusió , però per l’altra sabia que no era fàcil: s’hi barrejaven tants sentiments, emocions, records... després vaig llegir el llibre i vaig tenir clar que en Pau m’havia deixat la feina feta.
Aquest llibre que avui presentem és molt important per a tots el que hi han participat, i creieu-me els que avui som aquí hi hem participat tots, d’alguna manera, perquè hem format part de l’univers d’en Pau i ell hi ha reflectit el seu món, la seva manera de veure el món, es va buidar interiorment en els seus escrits, ja fóssim poemes, cartes o diaris.
Va retratar la seva relació amb el pare, la mare, les germanes, els cunyats, els amics i també la gent que li havia fet mal.
La presentació d’un llibre és com una estrena teatral; tothom està nerviós,l’escriptor,el presentador,l’editor, i fins i tot el lector. M’imagino en Pau, aquí, assentat al meu costat, nerviós com era, com un flam, però satisfet i convençut de la seva obra.
El costum en una presentació d’un llibre és parlar una mica de l’autor i després llegir alguns fragments de l’obra per anar obrint boca; però com que aquesta no és una presentació a l’ús i perquè m’ha donat la gana, barrejaré les dues coses.

Vaig conèixer en Pau abans que nasqués, vull dir que quan era a la panxa de la seva mare, ja parlàvem. Ens passejàvem amb la Pepi, amb aquelles enormes panxes parlant del nostre Pau i la nostra Irene com si ja els passegéssim amb el cotxet. I després, quan la Irene tenia un any que no hi havia manera que prenés res de llet, les natilles d’en Pau van ser la solució.
En Pau m’ha ensenyat molt més que molts llibres que he llegit. M’ha fet pensar, i això, creieu-me, no és tan fàcil de trobar. Vull dir que, trobar un vailet que amb 13 o 14 anys hi puguis mantenir una conversa coherent i raonada, no passa pas cada dia. I sé de què parlo ,fa molts anys que sóc mestra.
Una vegada recordo que érem al pis de Girona, i ell se’m va posar a parlar d’astronomia, ara no sé si li havien regalat un llibre o si havia anat a visitar un observatori, no ho recordo, però em va fer tota una dissertació del que hi ha al firmament. Jo me’l mirava bocabadada no només pel que m’explicava sinó també per com ho feia, amb aquella passió. Perquè una de les coses que m’encantaven d’en Pau era la passió que posava en les coses que li agradaven, el teatre, el cinema, la música,els viatges, la natura,els animals,...
Sovint em parlava del català , dels partits polítics i de la independència del nostre país perquè sabia que era un dels meus temes preferits. I ell també era un català cent per cent. Aquesta era una altra cosa que m’agradava d’en Pau, que et cuidava. Vull dir, que et feia sentir a gust; procurava que et sentissis valorat i fer-te content. A vegades penso que em deia el que volia sentir : Segur que aconseguirem la independència!
Més coses que m’agradaven d’en Pau : La seva forma de caminar, el seu posat despistat, la seva elegant indumentària però amb un deix maldestre que el feia especialment atractiu, allò que se’n diu “canalla”.
Li agradava inventar-se el que deien les cançons, no perquè no sabés anglès com la majoria dels catalans, sinó perquè quedava millor, o perquè senzillament aquella música li recordava algú o alguna cosa. Avui, amb nosaltres, hi ha molts amics seus, segur que va canviar lletres per vosaltres. L’amistat per ell era un valor segur i hi va apostar fort. Vosaltres tampoc us vau quedar curts i li vau regalar una estrella a la galàxia d’ Orió. Sabeu que un dels somnis d’en Pau era viatjar a la lluna ? Suposo que sí, vosaltres ho sabíeu tot d’ ell.
Ell, era així extravertit, alegre , divertit , xerraire, intel•ligent i una mica eixelebrat , tot això com el seu pare ( a alguna cosa se li havia de semblar). De la seva mare també va heretar coses, no us penseu, era equilibrat, valent, amb un gran sentit de la justícia, agraït i amb un toc de mala llet, quan calia.
L’altre valor segur per en Pau, era la família. Sempre van ser el seu pilar, els seus germans , la Gugui, la Nana,en Lelu i en Jep i els seus fills, la Isis, la Danna i el petit Adrià i per descomptat, els seus pares, la Pepi i en Josep que li van donar tot l’amor del món i el van convertir en el que era.
En Pau va tenir la sort de viatjar molt. De poder anar a molts concerts de Madonna, Police, Lady Gaga,... de veure jugar el seu equip, el Barça, amb 13 anys ja va sortir de l’armari i amb 16 ja ho sabia tothom. Amb dos pebrots, va voler fer un treball de recerca que demostrés que l’homosexualitat no és nova ni estranya, sinó quelcom ben natural. Això ell ho sabia, li va portar molts problemes. Va escriure en un poema titulat “Sé el que sóc” que diu : Ningú mai em derrocarà/ sé el que sóc i el que hi haurà/ i ells també ho sabran/ i si no hi estan d’acord es fotran. Era molt valent. Era tot un home, fet i dret.
I tot això ho va fer abans dels 18. Era com si tingués pressa per viure tot el que pogués( de fet ja ho era una mica esverat com el seu pare), era com si la vida se li escolés.
En Pau era afectuós, et sorprenia amb les seves abraçades i petons, de vegades fins i tot excessives. Necessitava estimar i ser estimat . I ho va ser i molt.
Era molt rialler, patós ( això també és del seu pare) i despistat. Tan despistat que ell mai perdia res, sempre eren les coses les que es perdien. Per exemple no deia: Ostres, he oblidat la maleta al tren, sinó “ Ostres, el tren s’ha endut la meva maleta”. De carnets d’identitat, passaports i mòbils en va tenir un munt, tots desapareixien com per art de màgia; però mai, mai , en va perdre cap. Es considerava un “gafe”.
Era una persona molt positiva i optimista, deia que si no guanyava, aprenia.
I sí, havia après i molt. Havia après a guanyar, havia après realment qui era i què havia vingut a fer a aquest món: Havia après a estimar-se, una cosa tan difícil que molta gent no arriba a aprendre mai i tenia una il•lusió ser realitzador i productor de videoclips. La seva sensibilitat posada al servei de la música: excel•lent combinació. Segur que ho hagués fet molt bé.

Hi ha qui necessita 80 anys per deixar l’emprenta
i qui amb 21 anys en té prou

Per acabar deixeu-me llegir-vos un petit fragment de “ El petit Príncep” que estic segura que a en Pau li agradarà:

- Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per a tu serà com si tots riguessim. Tindràs estrelles que saben riure!
I va tornar a riure.
- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades, obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de veure't riure mirant el cel. Aleshores els diràs: "sí, les estrelles sempre em fan riure!"

Carme Porsell
A Quart , diumenge , 21 d’abril de 2013.

 







. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VIDEOS:

+ Discurs d’obertura del dia de la
    presentació del llibre “El nostre Pau”